El passat dissabte dia 28 es va disputar les 3 hores de resistència de BTT. Aquesta prova es disputava en un circuit de 2,3-2,4 km amb diferents zones on el corredor havia d’escollir dos traçats, el senzill i més llarg, o el tècnic i curt. Divertit, però gens fàcil de fer.
En un principi havia de formar equip amb en Met Sala, però al final no s’ho va poder combinar així que es presentava un repte diferent, acabar les 3 hores i fer-ho el millor possible. He dit que corria sol, no obstant, vaig comptar amb l’ajuda incondicional de la meva parella que en tot moment em va subministrar beguda, aliment, oli per la bici, tot, gràcies un altre cop.
La sortida es donava tipus LE MANS, i val a dir que vaig sortir prou bé, situant-me dels 25 primers. El circuit estava ple de pols i entre el vent i els 70 corredors, te’n feies un fart de menjar-ne. La primera hora , si l’hagués de batejar l’anomenaria, a ritme. I és que vaig poder mantenir un bon ritme, sempre mirant de no gastar més del necessari i mirant de fer sempre les zones tècniques per treure una mica d’avantatge a la resta. Em sentia còmode i valent i el circuit m’agradava força.
La segona hora, la podríem descriure com a hora de transició. Em trobava bé, evidentment els equips amb gent valenta em començaven a passar però sense regalar res. Tot anava perfecte fins que vaig cometre un error en una zona tècnica que havies de passar per una estreta passarel·la on a sota hi havia una suculenta bassa d’aigua i fang, profunda, força profunda. I és que vaig entrar malament i hi vaig caure de ple. Encallat, amb el fang i l’aigua fins gairebé a mitja cintura vaig continuar, però la bicicleta va començar a fallar degut al fang que es va assecar. Vaig parar al box a posar oli, a dojo, i vaig poder continuar.
La tercera hora, la podríem anomenar patiment en la foscor. Faltaven 50 minuts pel final i després de regular tant, menjar, beure, el cos va dir que estava prement massa l’accelerador. Em va venir a veure l’Home del Mai, al mig de la pujada principal del circuit, i allà vaig posar peu a terra. Buff! I és que no és el mateix un ritme d’entrenament a un ritme de cursa, per molt que regulis. Vaig aprofitar per muntar la llum i vaig continuar fent voltes com un hàmster en una roda. Finalment, quedaven 14 minuts cosa que significava que eren 3 voltes més, que creieu-me, no tenia ganes de fer. Així que molt espavilat jo, vaig decidir baixar més el ritme per així trigar més i fer-ne només una. Però no, vaig calcular malament i en vaig fer 2, però per fi, per fi havia acabat.
Resultat, el menys important, però ja que hi som... 40 de 70 equips (formats la gran majoria per 3 components), 1 dels equips que eren d’un sol corredor, i la 31ena volta ràpida. A més d’una molt bona tarda de ciclisme ple d’esforç (sinó mireu la foto de quan vaig acabar)
Felicitats a tots!
Francesc Tauler
impulsmedesbike@gmail.com
0 comentaris:
Publica un comentari